Article IV: "Coherència i dignitat"

Coherència i dignitat

La renda bàsica és aquella que pretén repartir una suma de diners entre els ciutadans o residents d’un país. D’aquesta manera, haurien d’estar establides unes condicions dignes per a cadascun dels individus. Ara bé, realment existeix eixa bona execució en la vida real?

L’objectiu d’aquest article és veure les diferències entre els principis que s’estableixen i el repartiment real del capital, que alhora comporta altres qüestions relacionades.

M’agradaria començar dient que la consolidació d’una renda bàsica no hauria d’estar relacionada amb ideologies ni partits polítics. El fet de buscar una idea que regeixi l’economia de la societat no hauria d’estar influenciada per idees d’esquerres o dretes. De fet, en l’actualitat hi ha gran diversitat d’idees en un mateix partit polític.

Sí és cert que existeixen abismals diferències en quant a creences i formes de veure el món. L’exemple més comú és el de la forma de govern. Mentre uns partits defensen la continuïtat d’una monarquia parlamentària, altres advoquen per altres sistemes com la república, l’anarquia, etc.

Aquests temes no juguen amb la dignitat humana, mentre que la renda bàsica sí ho fa. Per açò mateix pense que l’economista Eduardo Garzón erra en aquest sentit i el seu crític té raó.

La segona qüestió és si la renda bàsica és compatible amb la filosofia econòmica predominant en el sistema capitalista, que és més partidària de la política econòmica monetària (liberals) que la fiscal (socialdemocràcia). El fet de buscar una renda bàsica que protegisca els valors de la solidaritat i altruisme és pràcticament impossible en un sistema capitalista que l’únic que busca és el propi benefici.

També hem de tenir en compte que no tots naixem amb les mateixes expectatives laborals i personals. Una part de la gent naix amb una certa tendència a aconseguir el que volen sense fer mal a ningú, mentre que altres assoleixen la felicitat aprofitant-se d’altres. Desgraciadament, són trets característics de les actuacions capitalistes i cal no oblidar-les.

Havent dit açò, resulta quasi impossible fer un repartiment igualitari quan els salaris i ingressos de la població són totalment desiguals. Unes poques persones arriben als alts càrrecs mentre la gran majoria cobren una misèria. De fet, està demostrat. Un 20% dels ciutadans del món guarda el 80% de la riquesa, mentre que el 80% guarda el 20% de riquesa.  És en aquest moment quan comença a embolicar-se l’assumpte.

Un dels arguments que comenta l’autor és que si el 20% de població que té un major poder adquisitiu aporta diners al 80% dels pobres, aquests reaccionaran amb una actitud passiva. És a dir, si es veuen recolzats amb uns diners que els permeten viure sense grans preocupacions, inclús “còmodament”, podrien deixar de treballar. Com a conseqüència, la motivació i interès per millorar deixarien d’existir.

Podríem arribar a comparar-ho amb l’època medieval, en la qual cadascú treballava per al seu senyor feudal i els diners restants s’empraven per sobreviure. No existia la mentalitat d’ascensió ni millora social. En definitiva, ens trobaríem de la mateixa forma que set segles enrere.

L’altra proposta és finançar la renda bàsica a partir del 5% de la població amb més capital cap al 20% de la gent que té els ingressos menys elevats, que és més factible de dur a terme a través del sistema impositiu progressiu  i de les prestacions de l’Estat del Benestar.

Aquesta mesura és més eficaç que l’altra perquè ajuda als més desfavorits i no es veuen implicades tantes persones. Ara bé, no trobe que siga suficient. Personalment, la posaria com a mesura temporal.

La vertadera qüestió és com arribar al punt de què no siga necessària la renda bàsica perquè les persones estan econòmicament satisfetes. De moment, ens trobem molt lluny d’aconseguir-ho. Quines mesures es poden adoptar en la vida real?

D’una banda l’Estat hauria de controlar l’economia de forma més exhaustiva; fiscalitzant d’una vegada els paradisos fiscals, on més impostos s’evadeixen i aplicant  taxes a les transaccions financeres especulatives.

Com que les desigualtats que crea el sistema capitalista no poden eliminar-se d’un dia a un altre, hem de crear coses positives a partir d’allò negatiu. Per exemple, la meitat dels salaris del 20% dels rics podrien destinar-se als pobres. Inclús, podrien acordar-se un límit d’ingressos.

En conclusió, la renda bàsica és un dels temes més conflictius i preocupants en la societat actual. No es poden parlar de solucions sense entendre l’origen, les causes, les conseqüències i sense formular-se les preguntes correctes. Tampoc es poden trobar solucions si no es tenen els coneixements econòmics adequats.

Com deia Sophie Swetchine, la nostra vanitat és el constant enemic de la nostra dignitat.